diumenge, 11 de novembre del 2007
Dies 8 i 9
Puntuals com sempre, ens trobem tots al lobby de l'hotel amb maletes, instruments i tota classe d'embalums a sobre. Avui és un dia dur. Tant ells com jo volarem un munt d'hores fins arribar al nostre destí final. Jo a Barcelona i ells a Seül.
A l'aeroport de Brunei passem pel control de seguretat i embarquem a l'hora especificada. Arribem a Singapur de nou i allí ja ens espera un autocar que ens porta fins a l'hotel on els músics podran descansar fins que, vuit hores més tard, tornin a agafar un avió que els portarà fins a Korea. Ara ve el més dur per ells. Volaran durant vuit hores i només arribar, aquell mateix dia, hauran d'actuar a la tarda. És per això que la majoria prefereix relaxar-se a l'hotel de Singapur i agafar forces per poder donar el màxim al concert de Seül.
A mi també em queden unes quantes hores per endavant. L'avió cap a Amsterdam surt a les deu del vespre i tot just són les quatre de la tarda. Decideixo anar a fer una volta per la zona, des de la finestra de l'habitació veig botiguetes i gent passejant i em vénen ganes de xafardejar. Però la caminada no la faré sola. A la recepció de l'hotel em trobo en Màrius, el violoncel. "On vas? Puc venir amb tu?", "I tant!". No hi ha res millor que passejar amb companyia!
Després de molt regatejar, en Màrius s'acaba comprant una maleta i una motxilla per 100 dòlars de Singapur és a dir per 50 euros. La maleta se li ha quedat petita i en necessitava una altra... doncs ja la té! Després de recórrer totes les parades durant una bona estona, decidim anar a prendre alguna cosa en una espècie de mercat on s'hi concentren una pila de "xiringuitos" orientals on l'especialitat és la intensa olor de refregit. Demanem un refresc típic de la zona: suc de llimona amb sucre de canya de bambú. Boníssim!
Comença a ser l'hora de marxar... m'acomiado de tothom amb tristesa i una mica d'enveja sana... a ells encara els queden dues setmanes de ruta! Tots són encantadors i així ho demostren amb el comiat.
Agafo un taxi cap a l'aeroport on he de passar quatre hores abans d'embarcar... m'hi avorriré molt? Doncs no. L'aeroport Singapur Changi és un dels més grans i moderns del món i avorrir-se és impossible! Massatges, gimnàs, museus, cinemes, botigues, jardins botànics, àrea de descans... és com un Diagonal Mar però encara més bèstia!! Decideixo fer una mica de tot... i amb la tonteria ja s'ha fet l'hora!! Increïble...
Ara queda el més dur... 13 hores i mitja de vol fins a la capital holandesa i després dues hores més fins a casa... en fi, és el preu que s'ha de pagar per poder visitar terres que es troben a l'altra punta del món...
Durant el vol tinc molt temps per pensar i el que em passa pel cap són un munt de records i experiències que guardaré per sempre a la memòria. Una cosa com aquesta no et passa cada dia i cal saber-la valorar.
Cal dir que aquesta setmana he treballat molt però res comparat amb el que m'espera. La feinada arriba ara. Escoltar-me 400 minuts de gravacions, decidir què és el més important, sacrificar talls per falta de temps, intentar plasmar tot el que he viscut damunt d'un paper i en forma de guió... m'hi passaré unes quantes hores per poder fer un bon reportatge... però m'encanta. Sóc molt afortunada de poder dir que el que faig m'omple de veritat...
A l'aeroport de Brunei passem pel control de seguretat i embarquem a l'hora especificada. Arribem a Singapur de nou i allí ja ens espera un autocar que ens porta fins a l'hotel on els músics podran descansar fins que, vuit hores més tard, tornin a agafar un avió que els portarà fins a Korea. Ara ve el més dur per ells. Volaran durant vuit hores i només arribar, aquell mateix dia, hauran d'actuar a la tarda. És per això que la majoria prefereix relaxar-se a l'hotel de Singapur i agafar forces per poder donar el màxim al concert de Seül.
A mi també em queden unes quantes hores per endavant. L'avió cap a Amsterdam surt a les deu del vespre i tot just són les quatre de la tarda. Decideixo anar a fer una volta per la zona, des de la finestra de l'habitació veig botiguetes i gent passejant i em vénen ganes de xafardejar. Però la caminada no la faré sola. A la recepció de l'hotel em trobo en Màrius, el violoncel. "On vas? Puc venir amb tu?", "I tant!". No hi ha res millor que passejar amb companyia!
Després de molt regatejar, en Màrius s'acaba comprant una maleta i una motxilla per 100 dòlars de Singapur és a dir per 50 euros. La maleta se li ha quedat petita i en necessitava una altra... doncs ja la té! Després de recórrer totes les parades durant una bona estona, decidim anar a prendre alguna cosa en una espècie de mercat on s'hi concentren una pila de "xiringuitos" orientals on l'especialitat és la intensa olor de refregit. Demanem un refresc típic de la zona: suc de llimona amb sucre de canya de bambú. Boníssim!
Comença a ser l'hora de marxar... m'acomiado de tothom amb tristesa i una mica d'enveja sana... a ells encara els queden dues setmanes de ruta! Tots són encantadors i així ho demostren amb el comiat.
Agafo un taxi cap a l'aeroport on he de passar quatre hores abans d'embarcar... m'hi avorriré molt? Doncs no. L'aeroport Singapur Changi és un dels més grans i moderns del món i avorrir-se és impossible! Massatges, gimnàs, museus, cinemes, botigues, jardins botànics, àrea de descans... és com un Diagonal Mar però encara més bèstia!! Decideixo fer una mica de tot... i amb la tonteria ja s'ha fet l'hora!! Increïble...
Ara queda el més dur... 13 hores i mitja de vol fins a la capital holandesa i després dues hores més fins a casa... en fi, és el preu que s'ha de pagar per poder visitar terres que es troben a l'altra punta del món...
Durant el vol tinc molt temps per pensar i el que em passa pel cap són un munt de records i experiències que guardaré per sempre a la memòria. Una cosa com aquesta no et passa cada dia i cal saber-la valorar.
Cal dir que aquesta setmana he treballat molt però res comparat amb el que m'espera. La feinada arriba ara. Escoltar-me 400 minuts de gravacions, decidir què és el més important, sacrificar talls per falta de temps, intentar plasmar tot el que he viscut damunt d'un paper i en forma de guió... m'hi passaré unes quantes hores per poder fer un bon reportatge... però m'encanta. Sóc molt afortunada de poder dir que el que faig m'omple de veritat...
dissabte, 10 de novembre del 2007
divendres, 9 de novembre del 2007
Dia 7
Prova superada! A les 10 en punt del matí, l'orquestra es troba damunt de l'escenari del Centre de Convencions de Brunei, mudats i engalanats tal com aniran al vespre pel concert. Els quatre censors del govern se situen a primera fila i, amb cara de pocs amics, es preparen per començar l'espectacle. Pablo González dóna el tret de sortida amb la seva batuta, els músics han d'interpretar el repertori en el mateix ordre que ho faran hores més tard. Quan als censors els sembla suficient fan parar la música per passar a la següent peça i així es va repetint el ritual fins a l'última cançó del programa. Tot sembla que és correcte... tot menys un petit detall... en Salvador Carbó, el tenor, enmig d'una ària en què l'orquestra toca sola aprofita per posar-se la mà a la butxaca... moviment que li han advertit que serà millor que no faci...
Vaja... m'ho imaginava més dur... jo que ja em veia els músics manifestant-se en contra de la censura i el tenor cantant "No puede seeeer esta cabra es bueeeena..." en lloc de "No puede seeer esta mujer es bueeeena..." , una ària de la Tabernera del Puerto de Sorozabal en la qual la lletra podria resultar un pèl atrevida... però no, al final tot queda en un petit advertiment. Ens informen que la censura hauria estat més dura si el repertori hagués tingut alguna peça amb moltes campanes. Els musulmans relacionen les campanes amb el cristianisme i això també explica que, a Brunei, només es programi un concert de música clàssica a l'any... ai la religió, sempre el mateix punt de conflicte...
Els programes de mà també són interessants. A la primera pàgina un titolet em crida l'atenció: "HOW ENJOY A CLASSICAL CONCERT" (com gaudir d'un concert de clàssica). A sota hi ha dos paràgrafs explicatius on s'especifica que s'aplaudeix al final de la peça no al finalitzar un moviment. Que si s'aplaudeix molt se solen fer "bisos" que són repeticions d'algunes de les peces que ja s'han tocat. En fi, pedagogia musical, una cosa que, malgrat es cregui que el públic d'aquí ja està avesat a aquestes coses, tampoc no es perdria res apropant la clàssica a un públic menys culte i més curiós...
L'assaig acaba amb les proves de so del solista local: Sean Ghazi. És molt conegut al país, es veu que surt per la televisió i tot… té molt èxit entre el públic jove i de gènere femení, especialment. El seu estil és una mica diferent al repertori que toca l'Orquestra de Cadaqués... jo el definiria de música melòdica, entre jazz a l'estil Michael Bublé i un toc de Frank Sinatra però en malaisi... el contrast és divertit si més no.
De tornada a l'hotel cadascú es planifica el seu temps lliure fins a l'hora de recollida. La majoria decideixen descansar a l'habitació i estudiar una mica abans del concert. Les hores passen volant i toca tornar al Centre de Convencions.
El concert és a punt de començar i tots els músics estan avisats: el protocol a seguir és molt estricte. Fins que no arribi el ministre ningú pot fer res... s'obre la porta i per megafonia s'anuncia la seva arribada. Els músics es posen dempeus i el públic també. Entra el ministre i s'asseu a la cadira. Els músics tornen a marxar de l'escenari i el públic s'asseu. Tornen a entrar els músics i ara sí, ara es pot aplaudir. Entra Pablo González i després d'uns quants minuts de llarg procediment protocol·lari la música comença a sonar.
La sarsuela torna a produir una gran expectació entre un públic poc avesat a aquest tipus de música. Però el gran moment arriba amb l'actuació estel·lar del "sex symbol" local. Sean Ghazi es posa el públic a la butxaca amb tres cançons del seu últim disc i res no l'atura. Fins i tot decideix fer canvis en el programa i interpretar una cançó que no estava prevista. Per fer-ho necessita la col·laboració del pianista de l'orquestra, Miguel Ángel Tapia. Al final: ovació. Però Sean Ghazi no vol quedar-se el mèrit per ell sol, per això fa aixecar en Miguel Ángel i l'acompanya fins davant de l'escenari, tot l'auditori l'aplaudeix i els músics no poden evitar aplaudir també i deixar anar algun "bravo" que animi la gent a seguir picant de mans pel seu company. Aquesta nit, les bromes i els comentaris estan assegurats, Miguel Ángel no podrà evitar ser el centre de totes les converses.
El concert de Brunei ja ha acabat i la meva feina està a punt de finalitzar. Toyota ha preparat un pica-pica a l'hotel i absolutament tothom s'hi apunta. El que ens sorprèn a tots: les begudes tenen alcohol!! A Brunei està totalment prohibit el consum d'alcohol en zones públiques per això als restaurant, bars, supermercats i botigues la beguda més forta és el suc de pinya...
Acudits, acudits i més acudits. En Raúl i l'Alejandro, el percussionista i la viola, no paren d'explicar-ne durant tota la nit. Però com poden recordar-ne tants!! Les hores passen volant i sobretot quan t'ho passes bé... ostres encara he de fer la maleta!
Vaja... m'ho imaginava més dur... jo que ja em veia els músics manifestant-se en contra de la censura i el tenor cantant "No puede seeeer esta cabra es bueeeena..." en lloc de "No puede seeer esta mujer es bueeeena..." , una ària de la Tabernera del Puerto de Sorozabal en la qual la lletra podria resultar un pèl atrevida... però no, al final tot queda en un petit advertiment. Ens informen que la censura hauria estat més dura si el repertori hagués tingut alguna peça amb moltes campanes. Els musulmans relacionen les campanes amb el cristianisme i això també explica que, a Brunei, només es programi un concert de música clàssica a l'any... ai la religió, sempre el mateix punt de conflicte...
Els programes de mà també són interessants. A la primera pàgina un titolet em crida l'atenció: "HOW ENJOY A CLASSICAL CONCERT" (com gaudir d'un concert de clàssica). A sota hi ha dos paràgrafs explicatius on s'especifica que s'aplaudeix al final de la peça no al finalitzar un moviment. Que si s'aplaudeix molt se solen fer "bisos" que són repeticions d'algunes de les peces que ja s'han tocat. En fi, pedagogia musical, una cosa que, malgrat es cregui que el públic d'aquí ja està avesat a aquestes coses, tampoc no es perdria res apropant la clàssica a un públic menys culte i més curiós...
L'assaig acaba amb les proves de so del solista local: Sean Ghazi. És molt conegut al país, es veu que surt per la televisió i tot… té molt èxit entre el públic jove i de gènere femení, especialment. El seu estil és una mica diferent al repertori que toca l'Orquestra de Cadaqués... jo el definiria de música melòdica, entre jazz a l'estil Michael Bublé i un toc de Frank Sinatra però en malaisi... el contrast és divertit si més no.
De tornada a l'hotel cadascú es planifica el seu temps lliure fins a l'hora de recollida. La majoria decideixen descansar a l'habitació i estudiar una mica abans del concert. Les hores passen volant i toca tornar al Centre de Convencions.
El concert és a punt de començar i tots els músics estan avisats: el protocol a seguir és molt estricte. Fins que no arribi el ministre ningú pot fer res... s'obre la porta i per megafonia s'anuncia la seva arribada. Els músics es posen dempeus i el públic també. Entra el ministre i s'asseu a la cadira. Els músics tornen a marxar de l'escenari i el públic s'asseu. Tornen a entrar els músics i ara sí, ara es pot aplaudir. Entra Pablo González i després d'uns quants minuts de llarg procediment protocol·lari la música comença a sonar.
La sarsuela torna a produir una gran expectació entre un públic poc avesat a aquest tipus de música. Però el gran moment arriba amb l'actuació estel·lar del "sex symbol" local. Sean Ghazi es posa el públic a la butxaca amb tres cançons del seu últim disc i res no l'atura. Fins i tot decideix fer canvis en el programa i interpretar una cançó que no estava prevista. Per fer-ho necessita la col·laboració del pianista de l'orquestra, Miguel Ángel Tapia. Al final: ovació. Però Sean Ghazi no vol quedar-se el mèrit per ell sol, per això fa aixecar en Miguel Ángel i l'acompanya fins davant de l'escenari, tot l'auditori l'aplaudeix i els músics no poden evitar aplaudir també i deixar anar algun "bravo" que animi la gent a seguir picant de mans pel seu company. Aquesta nit, les bromes i els comentaris estan assegurats, Miguel Ángel no podrà evitar ser el centre de totes les converses.
El concert de Brunei ja ha acabat i la meva feina està a punt de finalitzar. Toyota ha preparat un pica-pica a l'hotel i absolutament tothom s'hi apunta. El que ens sorprèn a tots: les begudes tenen alcohol!! A Brunei està totalment prohibit el consum d'alcohol en zones públiques per això als restaurant, bars, supermercats i botigues la beguda més forta és el suc de pinya...
Acudits, acudits i més acudits. En Raúl i l'Alejandro, el percussionista i la viola, no paren d'explicar-ne durant tota la nit. Però com poden recordar-ne tants!! Les hores passen volant i sobretot quan t'ho passes bé... ostres encara he de fer la maleta!
dijous, 8 de novembre del 2007
Dia 6
Com que avui l'Orquestra té el dia lliure, una part dels músics amb director musical i director artístic inclosos decideixen contractar una excursió al Parc Nacional de Temburong. Busco referències a la meva fabulosa guia i llegeixo: "JUNGLAS DE TEMBURONG: el bosque tropical situado en la otra franja del país, es una buena razón para una excursión de un día desde la capital". Així que... què espero! Serà que tots els músics s'han comprat la mateixa guia que jo??
Hem quedat al "lobby" de l'hotel a les 7.30 del matí. Aquí ens espera en BING, un simpatiquíssim filipí que viu a Brunei des de fa 15 anys i que serà els nostre guia particular durant tot el dia. Una de les coses que el fan ser entranyable és el seu fabulós somriure. Segons diu, és la millor teràpia per la vida, prendre-s'ho tot amb un gran somriure... i es veu que va tan bé per a les arrugues! En BING té 40 anys i sembla que en tingui 30!
A la porta principal ens espera una furgoneta que ens trasllada a tota l'expedició fins a la capital: BANDAR SERI BEGAWAN. Al moll hi ha una llanxa motoritzada que ens desplaça, tot entrant en territori malai, fins a un poblet de la regió de TEMBURONG, a l'altra banda de BRUNEI. El trasllat encara no ha acabat... i fa una hora que voltem! Ara toca un petit viatge en jeep i per últim un increïble passeig en canoa pel riu Temburong. El paisatge és al·lucinant. No paro de fer fotos però sóc totalment conscient que l'objectiu no és capaç de captar la magnificència de la jungla. I els sons són d'allò més intensos, se senten tots els animals de la jungla, fins i tot els mosquits!
En BING ens ha donat les primeres instruccions. Ens ha parlat de serps verinoses, de cocodrils vegetarians i de micos entremaliats. Ens ha confirmat que avui ens farà treballar de valent i que haurem de pujar una escala amb 1.286 esglaons per poder divisar la jungla des de les altures. Cal beure molta aigua i, per sobre de tot, si algú està molt cansat cal que li ho faci saber d'immediat. Si ho aconseguim, el premi serà un fabulós bany al riu i un suculent dinar amb la jungla de fons. La cosa promet.
Trepitgem terra ferma després de 20 minuts navegant a tota castanya amb una canoa. Durant el trajecte els més afortunats hem pogut veure un macaco i tot! Primera parada = WC. En BING pensa en tot... va carregat amb tres bosses i ens diu que si necessitem aigua que li demanem, que ell porta ampolles de sobres. També ens informa que si plou no ens hem d'amoïnar perquè ell porta impermeable de plàstic per a tots... aquest noi és un sol!
Cada tres passes ens explica un acudit. Però el que fa més gràcia no és l'acudit en si, sinó veure'l riure fins a morir-se de la seva pròpia broma. "Laughing is the best for the life", va repetint...
Al principi de l'excursió, el nostre guia ja ens n'havia advertit... i arriba el moment en què les 1.286 escales es personifiquen davant nostre com un càstig. Respirem fons i apa, pas a pas, cap amunt... tots comencem a tota castanya demostrant als altres i a nosaltres mateixos que tampoc n'hi ha per tant, però a la cinquantena d'esglaons ja no podem respirar. "Con lo modernos que son y la pasta que tiene el Sultán ya les podrían poner escaleras mecánicas a esta gente!", diu en Miguel Ángel, el pianista de l'orquestra.
Vegetació espectacular a banda i banda del camí, formigues que són igual que el meu dit gros de la mà, fruita salvatge penjant dels arbres i el so. Els músics de la jungla. La gran orquestra de la natura.
Fa calor, moltíssima calor i és molt humida. L'avantatge és que tots suem de la mateixa manera i, per tant, ningú pot tenir complex de porc. Anem fent parades, no només per observar el nostre entorn, sinó també per anar bevent aigua... és tan important hidratar-se que seria impossible continuar sense líquid al cos.
Per fi, després d'una hora caminant, grimpant per escales i travessant ponts penjants a l'estil Rupit però en bèstia, arribem a una estructura de ferro formada per tres torres metàl·liques que tenen més escales a l'interior. La pregunta és molt descriptiva: "Hi ha algú que tingui vertigen?". Ningú diu res, s'entén que no. Doncs som-hi.
A mesura que vaig deixant en BING a baix i cada vegada el veig més petit, entenc el perquè d'allò que preguntava abans... estem pujant molt! Això sí, arribar fins al capdamunt mereix la pena. Es veu tota la jungla a vista d'ocell. També es divisa el mar de la Xina i la costa de BRUNEI... preciós... m'atreveixo a treure la càmera, tot i que no les tinc totes, podria caure i ja l'hauríem espifiat...
Ara ja només queda el més fàcil: desfer el camí d'anada i anar a dinar. Això sí, abans un banyet no ens el treu ningú! Ens posem els banyadors i cap a dins! L'aigua està boníssima però cal vigilar amb el corrent, és molt fort i com et despistis pots acabar a Malàisia...
L'exercici físic sempre obre la gana i nosaltres ja fa moltes hores que hem esmorzat. A taula ens esperen quatre carmanyoles gegants. Una amb arròs blanc, una altra amb pollastre, la tercera amb vedella i la quarta amb verduretes bullides. A tots se'ns fa la boca aigua. No cal esperar més: BON PROFIT!
Després de dinar ens deixen 10 minuts de descans que aprofito per avançar una mica de feina. Agafo al director artístic de l'orquestra per banda i li faig quatre preguntes que tenia pendents sobre la història de la formació. La imatge és boníssima i, de fet, a la fotografia es pot veure perfectament. El micròfon de Catalunya Música també arriba a la jungla!!!
Passat el temps reglamentari toca tornar a l'hotel. Encara ens queda una hora i mitja de trajecte i per això a la mínima que podem aprofitem per aclucar els ulls i dormir una miqueta. Mentre uns fan la migdiada, observo que en David, un dels cel·listes, i en Harke, el contrabaix, estan vermells com a tomàquets i quan els ho comento, en Harke em diu amb un català perfecte: "Ara sí que semblem molt guiris eh?" .
Abans de baixar de la furgoneta i anar cap a l'habitació, demanem a en BING el seu correu electrònic. Els músics li prometen enviar-li informació sobre concerts que facin i jo prometo enviar-li el reportatge que estic fent. Se'n va tot content, però abans un últim detall: ens regala a tots una samarreta de BRUNEI talla XXXL que la majoria utilitzarà com a pijama... mira que és maco en BING!
A l'habitació hi estic el temps just per escriure quatre ratlles d'aquest diari i canviar-me de roba. Em proposo aprofitar una mica aquestes instal·lacions... què puc fer? Piscina coberta, piscina descoberta, platja privada, jacuzzi, massatge, partit de tenis, de ping-pong...?? Buf! Quina decisió més difícil...
Alguns músics han decidit quedar-se estudiant una mica. Demà a les 10.00 hem de ser a l'INTERNATIONAL CONVENTION CENTRE. Allà hauran de representar tot el concert per als censors. Sí, sí, ho heu llegit bé: CENSORS. Tres senyors escoltaran tot el concert i decidiran si els músics van vestits correctament i si hi ha alguna part de la música i la lletra que és massa... atrevida. Pot ser molt interessant veure quins criteris utilitzen per censurar una sarsuela o per decidir quines sabates s'han de posar les noies de l'orquetsra per no ensenyar més peu del convenient.
Hem quedat al "lobby" de l'hotel a les 7.30 del matí. Aquí ens espera en BING, un simpatiquíssim filipí que viu a Brunei des de fa 15 anys i que serà els nostre guia particular durant tot el dia. Una de les coses que el fan ser entranyable és el seu fabulós somriure. Segons diu, és la millor teràpia per la vida, prendre-s'ho tot amb un gran somriure... i es veu que va tan bé per a les arrugues! En BING té 40 anys i sembla que en tingui 30!
A la porta principal ens espera una furgoneta que ens trasllada a tota l'expedició fins a la capital: BANDAR SERI BEGAWAN. Al moll hi ha una llanxa motoritzada que ens desplaça, tot entrant en territori malai, fins a un poblet de la regió de TEMBURONG, a l'altra banda de BRUNEI. El trasllat encara no ha acabat... i fa una hora que voltem! Ara toca un petit viatge en jeep i per últim un increïble passeig en canoa pel riu Temburong. El paisatge és al·lucinant. No paro de fer fotos però sóc totalment conscient que l'objectiu no és capaç de captar la magnificència de la jungla. I els sons són d'allò més intensos, se senten tots els animals de la jungla, fins i tot els mosquits!
En BING ens ha donat les primeres instruccions. Ens ha parlat de serps verinoses, de cocodrils vegetarians i de micos entremaliats. Ens ha confirmat que avui ens farà treballar de valent i que haurem de pujar una escala amb 1.286 esglaons per poder divisar la jungla des de les altures. Cal beure molta aigua i, per sobre de tot, si algú està molt cansat cal que li ho faci saber d'immediat. Si ho aconseguim, el premi serà un fabulós bany al riu i un suculent dinar amb la jungla de fons. La cosa promet.
Trepitgem terra ferma després de 20 minuts navegant a tota castanya amb una canoa. Durant el trajecte els més afortunats hem pogut veure un macaco i tot! Primera parada = WC. En BING pensa en tot... va carregat amb tres bosses i ens diu que si necessitem aigua que li demanem, que ell porta ampolles de sobres. També ens informa que si plou no ens hem d'amoïnar perquè ell porta impermeable de plàstic per a tots... aquest noi és un sol!
Cada tres passes ens explica un acudit. Però el que fa més gràcia no és l'acudit en si, sinó veure'l riure fins a morir-se de la seva pròpia broma. "Laughing is the best for the life", va repetint...
Al principi de l'excursió, el nostre guia ja ens n'havia advertit... i arriba el moment en què les 1.286 escales es personifiquen davant nostre com un càstig. Respirem fons i apa, pas a pas, cap amunt... tots comencem a tota castanya demostrant als altres i a nosaltres mateixos que tampoc n'hi ha per tant, però a la cinquantena d'esglaons ja no podem respirar. "Con lo modernos que son y la pasta que tiene el Sultán ya les podrían poner escaleras mecánicas a esta gente!", diu en Miguel Ángel, el pianista de l'orquestra.
Vegetació espectacular a banda i banda del camí, formigues que són igual que el meu dit gros de la mà, fruita salvatge penjant dels arbres i el so. Els músics de la jungla. La gran orquestra de la natura.
Fa calor, moltíssima calor i és molt humida. L'avantatge és que tots suem de la mateixa manera i, per tant, ningú pot tenir complex de porc. Anem fent parades, no només per observar el nostre entorn, sinó també per anar bevent aigua... és tan important hidratar-se que seria impossible continuar sense líquid al cos.
Per fi, després d'una hora caminant, grimpant per escales i travessant ponts penjants a l'estil Rupit però en bèstia, arribem a una estructura de ferro formada per tres torres metàl·liques que tenen més escales a l'interior. La pregunta és molt descriptiva: "Hi ha algú que tingui vertigen?". Ningú diu res, s'entén que no. Doncs som-hi.
A mesura que vaig deixant en BING a baix i cada vegada el veig més petit, entenc el perquè d'allò que preguntava abans... estem pujant molt! Això sí, arribar fins al capdamunt mereix la pena. Es veu tota la jungla a vista d'ocell. També es divisa el mar de la Xina i la costa de BRUNEI... preciós... m'atreveixo a treure la càmera, tot i que no les tinc totes, podria caure i ja l'hauríem espifiat...
Ara ja només queda el més fàcil: desfer el camí d'anada i anar a dinar. Això sí, abans un banyet no ens el treu ningú! Ens posem els banyadors i cap a dins! L'aigua està boníssima però cal vigilar amb el corrent, és molt fort i com et despistis pots acabar a Malàisia...
L'exercici físic sempre obre la gana i nosaltres ja fa moltes hores que hem esmorzat. A taula ens esperen quatre carmanyoles gegants. Una amb arròs blanc, una altra amb pollastre, la tercera amb vedella i la quarta amb verduretes bullides. A tots se'ns fa la boca aigua. No cal esperar més: BON PROFIT!
Després de dinar ens deixen 10 minuts de descans que aprofito per avançar una mica de feina. Agafo al director artístic de l'orquestra per banda i li faig quatre preguntes que tenia pendents sobre la història de la formació. La imatge és boníssima i, de fet, a la fotografia es pot veure perfectament. El micròfon de Catalunya Música també arriba a la jungla!!!
Passat el temps reglamentari toca tornar a l'hotel. Encara ens queda una hora i mitja de trajecte i per això a la mínima que podem aprofitem per aclucar els ulls i dormir una miqueta. Mentre uns fan la migdiada, observo que en David, un dels cel·listes, i en Harke, el contrabaix, estan vermells com a tomàquets i quan els ho comento, en Harke em diu amb un català perfecte: "Ara sí que semblem molt guiris eh?" .
Abans de baixar de la furgoneta i anar cap a l'habitació, demanem a en BING el seu correu electrònic. Els músics li prometen enviar-li informació sobre concerts que facin i jo prometo enviar-li el reportatge que estic fent. Se'n va tot content, però abans un últim detall: ens regala a tots una samarreta de BRUNEI talla XXXL que la majoria utilitzarà com a pijama... mira que és maco en BING!
A l'habitació hi estic el temps just per escriure quatre ratlles d'aquest diari i canviar-me de roba. Em proposo aprofitar una mica aquestes instal·lacions... què puc fer? Piscina coberta, piscina descoberta, platja privada, jacuzzi, massatge, partit de tenis, de ping-pong...?? Buf! Quina decisió més difícil...
Alguns músics han decidit quedar-se estudiant una mica. Demà a les 10.00 hem de ser a l'INTERNATIONAL CONVENTION CENTRE. Allà hauran de representar tot el concert per als censors. Sí, sí, ho heu llegit bé: CENSORS. Tres senyors escoltaran tot el concert i decidiran si els músics van vestits correctament i si hi ha alguna part de la música i la lletra que és massa... atrevida. Pot ser molt interessant veure quins criteris utilitzen per censurar una sarsuela o per decidir quines sabates s'han de posar les noies de l'orquetsra per no ensenyar més peu del convenient.
Subscriure's a:
Missatges (Atom)