dimarts, 6 de novembre de 2007

Dia 4

A primera hora del matí em disposo a preparar tot el material necessari per anar a la platja. Diuen que SENTOSA ISLAND és preciosa, que la seva sorra blanquinosa és quasi màgica i que és el millor lloc per prendre el sol i descansar. Però tot just quan obro les cortines tots els meus plans se'n van a l'aigua... i mai millor dit! Quin dia més horrorós!! El cel està totalment ennuvolat i fins i tot cauen algunes gotes... Em sembla que SENTOSA l'hauré de visitar en una altra ocasió... el que passa és que jo sóc tossuda per naturalesa i per això em proposo anar-hi igual, però a la sortida de l'Hotel, el conserge em fa la pregunta de cada matí: "Where do you go today?" I quan li dic SENTOSA es posa a riure de mala manera. Em diu que no és un bon dia per anar-hi i que si a la pluja li dóna per caure amb més intensitat ho tindré clar enmig de la platja... es veu que aquí les pluges torrencials són ben freqüents tot i que NO EN AQUESTA ÈPOCA!

Total, sóc obedient per un cop a la vida i descarto la possibilitat de fer turisme per la zona sud de Singapur. Què faig? Miro el rellotge, són les 10 del matí i a les 14.30 he quedat amb l'orquestra al hall de l'hotel per poder agafar l'autocar que ens portarà cap a l'ESPLANADE THEATRE per poder fer l'assaig abans del concert. L'opció més a l'abast és anar de compres...

Una altra observació del meu viatge a Singapur: els comerços obren a les 10.30... Ben curiós tenint en compte com són d'estrictes amb altres coses... Recorrent el laberíntic centre comercial de SUNTEC CITY acabo desembocant en un lloc molt familiar... UN CARREFOUR!! A Singapur?? Doncs sí, la globalització ha arribat a extrems insospitats...

A les 14.00 decideixo tornar cap a l'hotel. Em canvio (cal anar una mica arreglat), agafo els estris imprescindibles: minidisc, micròfon, piles... i cap a l'autocar. Violins, violoncels, trompetes, flautes, oboès... cada instrument pertany a un músic i cada músic el cuida com si fos una criatura. En una mà un penjador amb el vestit de gala i a l'altra les famoses acreditacions que els han de permetre accedir al backstage del teatre. La pregunta és clara: "Com van els nervis?", "Doncs molt bé... De fet, no estem nerviosos, només volem tocar, és el que ens ve més de gust en aquest moment..." I, de fet, a l'assaig queda ben demostrat que se'n morien de ganes...

Min Lee, la solista local, una joveníssima violinista singapuresa, apareix damunt de l'escenari acompanyada d'un fort aplaudiment per part dels músics. La seva facilitat a l'hora d'interpretar "Aires gitanos" de Sarasate deixa bocadats tots els membres de l'orquestra, inclòs Pablo González, el director. Salvador Carbó, el tenor, també demostra la seva qualitat artística, però no deixa de patir per les baixes temperatures a les quals s'està exposant durant tot el viatge. I de fet no és estrany: aquí es passa de 18 a 34 graus només travessant una porta!

De cançó en cançó i de fragment en fragment s'acaba l'hora destinada a l'assaig... "Y no podemos hacer un poco de Granados?", diu en Pablo tot sorprès... "Es que ya se ha acabado el tiempo establecido...", diu l'home Toyota. "Pero si vamos muy bien de tiempo...", "Es que ya se ha acabado el tiempo establecido...", i com es pot esperar el tiempo establecido acaba guanyant... Una mica de sopar fred a base d'entrepans i cap a l'escenari.

L'Auditori és ple de gent, de fet els seient buits es poden comptar amb els dits d'una mà. La música orquestral agrada i molt a Àsia, però el que més atrau al públic és el repertori basat en la sarsuela espanyola. El tema castanyoles sempre els ha tirat molt...

Després de quasi dues hores de concert, l'ovació del públic és la prova contundent que la primera actuació de la gira ha estat tot un èxit. Els músics així ho senten i s'ho han passat genial tocant, que això és el que realment importa. Salvador Carbó s'ha sentit molt còmode en tot moment i fins i tot ha fet dos bisos per satisfer l'aclamació dels assistents. La valoració global: un concert espectacular.

Són les 22 i tots estem molt cansats... però avui la nit serà molt curta... demà a les 5.30 del matí trucaran a la porta de l'habitació per recollir l'equipatge. A les 6.00 hem de marxar cap a l'aeroport per agafar l'avió que ens durà fins al següent destí de l'Orquestra de Cadaquès: BRUNEI. Ja cal que abans de posar-me al llit em faci la maleta! I quina feinada m'espera! I això sense comptar que avui és el dia que faig LA MEVA PRIMERA CRÒNICA PER CATALUNYA MÚSICA!! QUINS NERVIS!!