diumenge, 11 de novembre de 2007

La tornada...

Dies 8 i 9

Puntuals com sempre, ens trobem tots al lobby de l'hotel amb maletes, instruments i tota classe d'embalums a sobre. Avui és un dia dur. Tant ells com jo volarem un munt d'hores fins arribar al nostre destí final. Jo a Barcelona i ells a Seül.

A l'aeroport de Brunei passem pel control de seguretat i embarquem a l'hora especificada. Arribem a Singapur de nou i allí ja ens espera un autocar que ens porta fins a l'hotel on els músics podran descansar fins que, vuit hores més tard, tornin a agafar un avió que els portarà fins a Korea. Ara ve el més dur per ells. Volaran durant vuit hores i només arribar, aquell mateix dia, hauran d'actuar a la tarda. És per això que la majoria prefereix relaxar-se a l'hotel de Singapur i agafar forces per poder donar el màxim al concert de Seül.

A mi també em queden unes quantes hores per endavant. L'avió cap a Amsterdam surt a les deu del vespre i tot just són les quatre de la tarda. Decideixo anar a fer una volta per la zona, des de la finestra de l'habitació veig botiguetes i gent passejant i em vénen ganes de xafardejar. Però la caminada no la faré sola. A la recepció de l'hotel em trobo en Màrius, el violoncel. "On vas? Puc venir amb tu?", "I tant!". No hi ha res millor que passejar amb companyia!

Després de molt regatejar, en Màrius s'acaba comprant una maleta i una motxilla per 100 dòlars de Singapur és a dir per 50 euros. La maleta se li ha quedat petita i en necessitava una altra... doncs ja la té! Després de recórrer totes les parades durant una bona estona, decidim anar a prendre alguna cosa en una espècie de mercat on s'hi concentren una pila de "xiringuitos" orientals on l'especialitat és la intensa olor de refregit. Demanem un refresc típic de la zona: suc de llimona amb sucre de canya de bambú. Boníssim!

Comença a ser l'hora de marxar... m'acomiado de tothom amb tristesa i una mica d'enveja sana... a ells encara els queden dues setmanes de ruta! Tots són encantadors i així ho demostren amb el comiat.

Agafo un taxi cap a l'aeroport on he de passar quatre hores abans d'embarcar... m'hi avorriré molt? Doncs no. L'aeroport Singapur Changi és un dels més grans i moderns del món i avorrir-se és impossible! Massatges, gimnàs, museus, cinemes, botigues, jardins botànics, àrea de descans... és com un Diagonal Mar però encara més bèstia!! Decideixo fer una mica de tot... i amb la tonteria ja s'ha fet l'hora!! Increïble...

Ara queda el més dur... 13 hores i mitja de vol fins a la capital holandesa i després dues hores més fins a casa... en fi, és el preu que s'ha de pagar per poder visitar terres que es troben a l'altra punta del món...

Durant el vol tinc molt temps per pensar i el que em passa pel cap són un munt de records i experiències que guardaré per sempre a la memòria. Una cosa com aquesta no et passa cada dia i cal saber-la valorar.

Cal dir que aquesta setmana he treballat molt però res comparat amb el que m'espera. La feinada arriba ara. Escoltar-me 400 minuts de gravacions, decidir què és el més important, sacrificar talls per falta de temps, intentar plasmar tot el que he viscut damunt d'un paper i en forma de guió... m'hi passaré unes quantes hores per poder fer un bon reportatge... però m'encanta. Sóc molt afortunada de poder dir que el que faig m'omple de veritat...

dissabte, 10 de novembre de 2007

divendres, 9 de novembre de 2007

Dia 7

Prova superada! A les 10 en punt del matí, l'orquestra es troba damunt de l'escenari del Centre de Convencions de Brunei, mudats i engalanats tal com aniran al vespre pel concert. Els quatre censors del govern se situen a primera fila i, amb cara de pocs amics, es preparen per començar l'espectacle. Pablo González dóna el tret de sortida amb la seva batuta, els músics han d'interpretar el repertori en el mateix ordre que ho faran hores més tard. Quan als censors els sembla suficient fan parar la música per passar a la següent peça i així es va repetint el ritual fins a l'última cançó del programa. Tot sembla que és correcte... tot menys un petit detall... en Salvador Carbó, el tenor, enmig d'una ària en què l'orquestra toca sola aprofita per posar-se la mà a la butxaca... moviment que li han advertit que serà millor que no faci...

Vaja... m'ho imaginava més dur... jo que ja em veia els músics manifestant-se en contra de la censura i el tenor cantant "No puede seeeer esta cabra es bueeeena..." en lloc de "No puede seeer esta mujer es bueeeena..." , una ària de la Tabernera del Puerto de Sorozabal en la qual la lletra podria resultar un pèl atrevida... però no, al final tot queda en un petit advertiment. Ens informen que la censura hauria estat més dura si el repertori hagués tingut alguna peça amb moltes campanes. Els musulmans relacionen les campanes amb el cristianisme i això també explica que, a Brunei, només es programi un concert de música clàssica a l'any... ai la religió, sempre el mateix punt de conflicte...

Els programes de mà també són interessants. A la primera pàgina un titolet em crida l'atenció: "HOW ENJOY A CLASSICAL CONCERT" (com gaudir d'un concert de clàssica). A sota hi ha dos paràgrafs explicatius on s'especifica que s'aplaudeix al final de la peça no al finalitzar un moviment. Que si s'aplaudeix molt se solen fer "bisos" que són repeticions d'algunes de les peces que ja s'han tocat. En fi, pedagogia musical, una cosa que, malgrat es cregui que el públic d'aquí ja està avesat a aquestes coses, tampoc no es perdria res apropant la clàssica a un públic menys culte i més curiós...

L'assaig acaba amb les proves de so del solista local: Sean Ghazi. És molt conegut al país, es veu que surt per la televisió i tot… té molt èxit entre el públic jove i de gènere femení, especialment. El seu estil és una mica diferent al repertori que toca l'Orquestra de Cadaqués... jo el definiria de música melòdica, entre jazz a l'estil Michael Bublé i un toc de Frank Sinatra però en malaisi... el contrast és divertit si més no.

De tornada a l'hotel cadascú es planifica el seu temps lliure fins a l'hora de recollida. La majoria decideixen descansar a l'habitació i estudiar una mica abans del concert. Les hores passen volant i toca tornar al Centre de Convencions.

El concert és a punt de començar i tots els músics estan avisats: el protocol a seguir és molt estricte. Fins que no arribi el ministre ningú pot fer res... s'obre la porta i per megafonia s'anuncia la seva arribada. Els músics es posen dempeus i el públic també. Entra el ministre i s'asseu a la cadira. Els músics tornen a marxar de l'escenari i el públic s'asseu. Tornen a entrar els músics i ara sí, ara es pot aplaudir. Entra Pablo González i després d'uns quants minuts de llarg procediment protocol·lari la música comença a sonar.

La sarsuela torna a produir una gran expectació entre un públic poc avesat a aquest tipus de música. Però el gran moment arriba amb l'actuació estel·lar del "sex symbol" local. Sean Ghazi es posa el públic a la butxaca amb tres cançons del seu últim disc i res no l'atura. Fins i tot decideix fer canvis en el programa i interpretar una cançó que no estava prevista. Per fer-ho necessita la col·laboració del pianista de l'orquestra, Miguel Ángel Tapia. Al final: ovació. Però Sean Ghazi no vol quedar-se el mèrit per ell sol, per això fa aixecar en Miguel Ángel i l'acompanya fins davant de l'escenari, tot l'auditori l'aplaudeix i els músics no poden evitar aplaudir també i deixar anar algun "bravo" que animi la gent a seguir picant de mans pel seu company. Aquesta nit, les bromes i els comentaris estan assegurats, Miguel Ángel no podrà evitar ser el centre de totes les converses.

El concert de Brunei ja ha acabat i la meva feina està a punt de finalitzar. Toyota ha preparat un pica-pica a l'hotel i absolutament tothom s'hi apunta. El que ens sorprèn a tots: les begudes tenen alcohol!! A Brunei està totalment prohibit el consum d'alcohol en zones públiques per això als restaurant, bars, supermercats i botigues la beguda més forta és el suc de pinya...

Acudits, acudits i més acudits. En Raúl i l'Alejandro, el percussionista i la viola, no paren d'explicar-ne durant tota la nit. Però com poden recordar-ne tants!! Les hores passen volant i sobretot quan t'ho passes bé... ostres encara he de fer la maleta!

El concert de Brunei

A Brunei hi ha censors

dijous, 8 de novembre de 2007

Dia 6

Com que avui l'Orquestra té el dia lliure, una part dels músics amb director musical i director artístic inclosos decideixen contractar una excursió al Parc Nacional de Temburong. Busco referències a la meva fabulosa guia i llegeixo: "JUNGLAS DE TEMBURONG: el bosque tropical situado en la otra franja del país, es una buena razón para una excursión de un día desde la capital". Així que... què espero! Serà que tots els músics s'han comprat la mateixa guia que jo??

Hem quedat al "lobby" de l'hotel a les 7.30 del matí. Aquí ens espera en BING, un simpatiquíssim filipí que viu a Brunei des de fa 15 anys i que serà els nostre guia particular durant tot el dia. Una de les coses que el fan ser entranyable és el seu fabulós somriure. Segons diu, és la millor teràpia per la vida, prendre-s'ho tot amb un gran somriure... i es veu que va tan bé per a les arrugues! En BING té 40 anys i sembla que en tingui 30!

A la porta principal ens espera una furgoneta que ens trasllada a tota l'expedició fins a la capital: BANDAR SERI BEGAWAN. Al moll hi ha una llanxa motoritzada que ens desplaça, tot entrant en territori malai, fins a un poblet de la regió de TEMBURONG, a l'altra banda de BRUNEI. El trasllat encara no ha acabat... i fa una hora que voltem! Ara toca un petit viatge en jeep i per últim un increïble passeig en canoa pel riu Temburong. El paisatge és al·lucinant. No paro de fer fotos però sóc totalment conscient que l'objectiu no és capaç de captar la magnificència de la jungla. I els sons són d'allò més intensos, se senten tots els animals de la jungla, fins i tot els mosquits!

En BING ens ha donat les primeres instruccions. Ens ha parlat de serps verinoses, de cocodrils vegetarians i de micos entremaliats. Ens ha confirmat que avui ens farà treballar de valent i que haurem de pujar una escala amb 1.286 esglaons per poder divisar la jungla des de les altures. Cal beure molta aigua i, per sobre de tot, si algú està molt cansat cal que li ho faci saber d'immediat. Si ho aconseguim, el premi serà un fabulós bany al riu i un suculent dinar amb la jungla de fons. La cosa promet.

Trepitgem terra ferma després de 20 minuts navegant a tota castanya amb una canoa. Durant el trajecte els més afortunats hem pogut veure un macaco i tot! Primera parada = WC. En BING pensa en tot... va carregat amb tres bosses i ens diu que si necessitem aigua que li demanem, que ell porta ampolles de sobres. També ens informa que si plou no ens hem d'amoïnar perquè ell porta impermeable de plàstic per a tots... aquest noi és un sol!

Cada tres passes ens explica un acudit. Però el que fa més gràcia no és l'acudit en si, sinó veure'l riure fins a morir-se de la seva pròpia broma. "Laughing is the best for the life", va repetint...

Al principi de l'excursió, el nostre guia ja ens n'havia advertit... i arriba el moment en què les 1.286 escales es personifiquen davant nostre com un càstig. Respirem fons i apa, pas a pas, cap amunt... tots comencem a tota castanya demostrant als altres i a nosaltres mateixos que tampoc n'hi ha per tant, però a la cinquantena d'esglaons ja no podem respirar. "Con lo modernos que son y la pasta que tiene el Sultán ya les podrían poner escaleras mecánicas a esta gente!", diu en Miguel Ángel, el pianista de l'orquestra.

Vegetació espectacular a banda i banda del camí, formigues que són igual que el meu dit gros de la mà, fruita salvatge penjant dels arbres i el so. Els músics de la jungla. La gran orquestra de la natura.

Fa calor, moltíssima calor i és molt humida. L'avantatge és que tots suem de la mateixa manera i, per tant, ningú pot tenir complex de porc. Anem fent parades, no només per observar el nostre entorn, sinó també per anar bevent aigua... és tan important hidratar-se que seria impossible continuar sense líquid al cos.

Per fi, després d'una hora caminant, grimpant per escales i travessant ponts penjants a l'estil Rupit però en bèstia, arribem a una estructura de ferro formada per tres torres metàl·liques que tenen més escales a l'interior. La pregunta és molt descriptiva: "Hi ha algú que tingui vertigen?". Ningú diu res, s'entén que no. Doncs som-hi.

A mesura que vaig deixant en BING a baix i cada vegada el veig més petit, entenc el perquè d'allò que preguntava abans... estem pujant molt! Això sí, arribar fins al capdamunt mereix la pena. Es veu tota la jungla a vista d'ocell. També es divisa el mar de la Xina i la costa de BRUNEI... preciós... m'atreveixo a treure la càmera, tot i que no les tinc totes, podria caure i ja l'hauríem espifiat...

Ara ja només queda el més fàcil: desfer el camí d'anada i anar a dinar. Això sí, abans un banyet no ens el treu ningú! Ens posem els banyadors i cap a dins! L'aigua està boníssima però cal vigilar amb el corrent, és molt fort i com et despistis pots acabar a Malàisia...

L'exercici físic sempre obre la gana i nosaltres ja fa moltes hores que hem esmorzat. A taula ens esperen quatre carmanyoles gegants. Una amb arròs blanc, una altra amb pollastre, la tercera amb vedella i la quarta amb verduretes bullides. A tots se'ns fa la boca aigua. No cal esperar més: BON PROFIT!

Després de dinar ens deixen 10 minuts de descans que aprofito per avançar una mica de feina. Agafo al director artístic de l'orquestra per banda i li faig quatre preguntes que tenia pendents sobre la història de la formació. La imatge és boníssima i, de fet, a la fotografia es pot veure perfectament. El micròfon de Catalunya Música també arriba a la jungla!!!

Passat el temps reglamentari toca tornar a l'hotel. Encara ens queda una hora i mitja de trajecte i per això a la mínima que podem aprofitem per aclucar els ulls i dormir una miqueta. Mentre uns fan la migdiada, observo que en David, un dels cel·listes, i en Harke, el contrabaix, estan vermells com a tomàquets i quan els ho comento, en Harke em diu amb un català perfecte: "Ara sí que semblem molt guiris eh?" .

Abans de baixar de la furgoneta i anar cap a l'habitació, demanem a en BING el seu correu electrònic. Els músics li prometen enviar-li informació sobre concerts que facin i jo prometo enviar-li el reportatge que estic fent. Se'n va tot content, però abans un últim detall: ens regala a tots una samarreta de BRUNEI talla XXXL que la majoria utilitzarà com a pijama... mira que és maco en BING!

A l'habitació hi estic el temps just per escriure quatre ratlles d'aquest diari i canviar-me de roba. Em proposo aprofitar una mica aquestes instal·lacions... què puc fer? Piscina coberta, piscina descoberta, platja privada, jacuzzi, massatge, partit de tenis, de ping-pong...?? Buf! Quina decisió més difícil...

Alguns músics han decidit quedar-se estudiant una mica. Demà a les 10.00 hem de ser a l'INTERNATIONAL CONVENTION CENTRE. Allà hauran de representar tot el concert per als censors. Sí, sí, ho heu llegit bé: CENSORS. Tres senyors escoltaran tot el concert i decidiran si els músics van vestits correctament i si hi ha alguna part de la música i la lletra que és massa... atrevida. Pot ser molt interessant veure quins criteris utilitzen per censurar una sarsuela o per decidir quines sabates s'han de posar les noies de l'orquetsra per no ensenyar més peu del convenient.

Més fotos de Brunei

dimecres, 7 de novembre de 2007

Dia 5

Després d'haver dormit només dues hores es poden fer poques coses de profit... Sort de l'eficàcia asiàtica, que et soluciona la vida... Les maletes ja són al hall i jo només he de fer el check-out i pujar a l'autocar.

El silenci és l'evidència que no només jo he dormit poc. Tothom té son i està cansat però la gana és més forta que tot i com que avui no ens han donat esmorzar a l'hotel, quan arribem a l'aeroport la primera parada tècnica és a la cafeteria!

Passem el control de seguretat i, segons el pla previst, embarquem a les 8:20 del matí, ni un minut més, ni un minut menys. Singapore Airlines és una de les millors companyies del món i això es nota. Servicials, amables, atents... els membres de la flota es desviuen per fer-te feliç, i la sorpresa ja és màxima quan, per un vol d'una hora i trenta minuts, et serveixen dinar i tot! I això que són les 9 del matí!! Sí, sí, igualet que Iberia o Spanair...

Per megafonia ho anuncien: estem a punt d'aterrar a BRUNEI. Aquí també ens han fet omplir un parell de formularis, un de sanitat i un altre d'immigració. Això vol dir que encara tardarem una mica a sortir de l'aeroport... i efectivament és així. Només sortir de l'avió ja es veu molta diferència respecte a Singapur... Totes les dones que ens anem trobant pel camí porten mocador al cap... Senyal que la guia que em vaig comprar no diu mentides, ens trobem en un país on el 80% de la població és musulmana.

Per fi consideren que no som cap tipus de perill pel país i ens deixen passar. "Belt number 1", per aquí surten les nostres maletes, i a l'instant! Ara ja podem sortir a l'exterior. De sobte, una sorpresa. Una comitiva de TOYOTA porta una pancarta enorme donant la benvinguda a l'orquestra i un grup de músics regionals interpreten amb panderetes el folklore típic del país. Els músics al·lucinen i, fins i tot, un dels percussionistes comparteix interessos amb un dels músics regionals. En finalitzar l'actuació, a en César, el percussionista, li regalen una de les panderetes amb autògraf i tot! Un senyal més que la música no té fronteres.

La Yoshi, la manager de TOYOTA que s'encarrega de tots els detalls de la gira de l'orquestra, ens informa que l'hotel és als afores de la capital, BANDAR SERI BEGAWAN, que és un complex turístic de luxe, i que tindrem PLATJA PRIVADA!!! I jo que em pensava que això només existia a les pel·lícules de Hollywood!

En arribar-hi tots ens quedem sense paraules. Luxe, luxe, luxe i més luxe. Un hall enorme i unes habitacions espectaculars... amb vestidor, banyera i dutxa, terrassa individual, sala d'estar... Increïble. El Sultà no s'està de res... i jo ara vaig a aprofitar l'única ocasió que tindré a la vida de provar com és una platja privada, tot i que el temps no acompanya gens... I si li faig un truc al Sultà? Potser ell podria fer que avui sortís el sol...

La rebuda a Brunei

dimarts, 6 de novembre de 2007

Dia 4

A primera hora del matí em disposo a preparar tot el material necessari per anar a la platja. Diuen que SENTOSA ISLAND és preciosa, que la seva sorra blanquinosa és quasi màgica i que és el millor lloc per prendre el sol i descansar. Però tot just quan obro les cortines tots els meus plans se'n van a l'aigua... i mai millor dit! Quin dia més horrorós!! El cel està totalment ennuvolat i fins i tot cauen algunes gotes... Em sembla que SENTOSA l'hauré de visitar en una altra ocasió... el que passa és que jo sóc tossuda per naturalesa i per això em proposo anar-hi igual, però a la sortida de l'Hotel, el conserge em fa la pregunta de cada matí: "Where do you go today?" I quan li dic SENTOSA es posa a riure de mala manera. Em diu que no és un bon dia per anar-hi i que si a la pluja li dóna per caure amb més intensitat ho tindré clar enmig de la platja... es veu que aquí les pluges torrencials són ben freqüents tot i que NO EN AQUESTA ÈPOCA!

Total, sóc obedient per un cop a la vida i descarto la possibilitat de fer turisme per la zona sud de Singapur. Què faig? Miro el rellotge, són les 10 del matí i a les 14.30 he quedat amb l'orquestra al hall de l'hotel per poder agafar l'autocar que ens portarà cap a l'ESPLANADE THEATRE per poder fer l'assaig abans del concert. L'opció més a l'abast és anar de compres...

Una altra observació del meu viatge a Singapur: els comerços obren a les 10.30... Ben curiós tenint en compte com són d'estrictes amb altres coses... Recorrent el laberíntic centre comercial de SUNTEC CITY acabo desembocant en un lloc molt familiar... UN CARREFOUR!! A Singapur?? Doncs sí, la globalització ha arribat a extrems insospitats...

A les 14.00 decideixo tornar cap a l'hotel. Em canvio (cal anar una mica arreglat), agafo els estris imprescindibles: minidisc, micròfon, piles... i cap a l'autocar. Violins, violoncels, trompetes, flautes, oboès... cada instrument pertany a un músic i cada músic el cuida com si fos una criatura. En una mà un penjador amb el vestit de gala i a l'altra les famoses acreditacions que els han de permetre accedir al backstage del teatre. La pregunta és clara: "Com van els nervis?", "Doncs molt bé... De fet, no estem nerviosos, només volem tocar, és el que ens ve més de gust en aquest moment..." I, de fet, a l'assaig queda ben demostrat que se'n morien de ganes...

Min Lee, la solista local, una joveníssima violinista singapuresa, apareix damunt de l'escenari acompanyada d'un fort aplaudiment per part dels músics. La seva facilitat a l'hora d'interpretar "Aires gitanos" de Sarasate deixa bocadats tots els membres de l'orquestra, inclòs Pablo González, el director. Salvador Carbó, el tenor, també demostra la seva qualitat artística, però no deixa de patir per les baixes temperatures a les quals s'està exposant durant tot el viatge. I de fet no és estrany: aquí es passa de 18 a 34 graus només travessant una porta!

De cançó en cançó i de fragment en fragment s'acaba l'hora destinada a l'assaig... "Y no podemos hacer un poco de Granados?", diu en Pablo tot sorprès... "Es que ya se ha acabado el tiempo establecido...", diu l'home Toyota. "Pero si vamos muy bien de tiempo...", "Es que ya se ha acabado el tiempo establecido...", i com es pot esperar el tiempo establecido acaba guanyant... Una mica de sopar fred a base d'entrepans i cap a l'escenari.

L'Auditori és ple de gent, de fet els seient buits es poden comptar amb els dits d'una mà. La música orquestral agrada i molt a Àsia, però el que més atrau al públic és el repertori basat en la sarsuela espanyola. El tema castanyoles sempre els ha tirat molt...

Després de quasi dues hores de concert, l'ovació del públic és la prova contundent que la primera actuació de la gira ha estat tot un èxit. Els músics així ho senten i s'ho han passat genial tocant, que això és el que realment importa. Salvador Carbó s'ha sentit molt còmode en tot moment i fins i tot ha fet dos bisos per satisfer l'aclamació dels assistents. La valoració global: un concert espectacular.

Són les 22 i tots estem molt cansats... però avui la nit serà molt curta... demà a les 5.30 del matí trucaran a la porta de l'habitació per recollir l'equipatge. A les 6.00 hem de marxar cap a l'aeroport per agafar l'avió que ens durà fins al següent destí de l'Orquestra de Cadaquès: BRUNEI. Ja cal que abans de posar-me al llit em faci la maleta! I quina feinada m'espera! I això sense comptar que avui és el dia que faig LA MEVA PRIMERA CRÒNICA PER CATALUNYA MÚSICA!! QUINS NERVIS!!

Fotos de l'assaig a Singapur

dilluns, 5 de novembre de 2007

Dia 3

La primera sorpresa del dia me la dóna el bufet que hi ha per esmorzar. Ni en el meu millor somni hi ha hagut mai tanta teca!!! Pa de tota classe, fruita a dojo, cereals, iogurts, fideus, arròs, pollastre, salsitxes, ous, cafè, te, bacon, sucs, embotits, croissants, brioixos, xocolata... tardo tant a escollir que gairebé em tanquen el bufet!

El mapa que em faciliten a recepció és molt clar. Avui toca caminar, caminar i caminar. A Singapur és molt fàcil orientar-se. Al nord-est es troben els barris antics de LITTLE INDIA i KAMPONG GLAM des d'on, amb una passejada, s'arriba a PADANG, àrea on es troben els edificis financers i administratius de la ciutat. A l'oest d'aquesta zona es troba CHINATOWN i al nord ORCHARD STREET. Però la primera parada del meu recorregut serà ARAB STREET i la MESQUITA DEL SULTÀ.

Va ser construïda l'any 1825 i és inconfusible per les seves cúpules daurades. És un dels símbols que indica la diversitat cultural i religiosa de què gaudeix Singapur. Cal tenir en compte que al país no hi ha una religió oficial, però aproximadament el 70% de la seva població practica el budisme o el culte xinès dels avantpassats. La resta de grups ètnics practiquen l'islam, l'hinduisme, el sikhisme i el cristianisme. Així doncs ens trobem, per sobre de tot, en una regió multiracial per definició. Això fa que a la ciutat hi hagi diversos districtes ètnics. LITTLE INDIA, KAMPONG GLAM i CHINATOWN són els tres barris on viuen i mantenen els seus centres de culte, botigues i restaurants les tres principals comunitats del país: indis, malaisis i xinesos.
La sort m'acompanya i a LITTLE INDIA estan de festa grossa! És el DEEPAVALI, el dia més important del calendari hindú. Marca la derrota del rei Narakasura a mans del lord Krishna. Representa la victòria de la llum sobre l'obscuritat. Això significa que totes les botigues i carrers s'engalanen amb flors, llums, encens i focs artificials. Un paisatge molt colorista i animat que enganxa qualsevol.

La següent parada és CHINATOWN i, tal com indica el nom, tot és a la xinesa... molt similar al Chinatown de Nova York. Botigues on es venen les millors còpies de marques bones, decoració típica, perfums d'imitació... i el més autèntic són les paradetes de menjar que es troben al mig del carrer. Aquí faig les meves primeres compres... és molt difícil no caure en la temptació... a més el que m'enduc és una bossa de te verd que diuen que va tan bé per a la salut... Tot i haver deixat LITTLE INDIA enrere, a CHINATOWN hi ha un dels temples hindús més importants i característics de la ciutat: SRI MARIAMMAN TEMPLE. Igual que a les mesquites cal descalçar-se per entrar i, això sí, pagar 3$ per la càmera de fotos... sort que no s'ha adonat que porto micròfon i minidisc! Cal amortitzar els 3$ i per això no paro de disparar el flaix com una boja...
Toca agafar el metro! Comprar el bitllet no és gens complicat, com tot en aquesta ciutat, ho fa una màquina. Costa 2'10 dòlars singapuresos, és a dir, 1 euro i 5 cèntims... gens barat. El metro està impecable, com tots els carrers i edificis de Singapur i la puntualitat és molt estricta. Els rellotges digitals marquen el temps clavat entre tren i tren... En total són tres parades i a la que em baixo és CLARKE QUAY, el moll del riu Singapur, molt a prop de la zona financera. Aquí és on dino, en un restaurant de menjar d'Indoxina. Aquí l'skyline varia moltíssim. Gratacels i edificis altíssims són els amos del carrer i al migdia es fa entretingut observar com els treballadors abandonen les seves oficines per fer un mos abans de continuar amb la jornada laboral. Hi ha qui se'l porta de casa, a l'estil xinès... arròs bullit, pollastre... tot molt ben posat en una carmanyola. Però també hi ha qui prefereix el menú de les desenes de restaurants que es troben per la zona.

L'última parada abans de tornar a l'hotel és el MERLION i l'ESPLANADE AREA. El MERLION és el símbol de la ciutat. Una escultura que representa un ésser meitat lleó, meitat peix. Des del mirador es té una visió panoràmica de la ciutat impressionant. L'ESPLANADE és la zona d'oci de Singapur. És l'auditori on l'Orquestra de Cadaqués actuarà demà i, per aquest motiu, no m'estic d'anar a fer un cop d'ull a l'interior... sí senyor! He trobat el que buscava: els fullets del concert de demà. Està anunciat per tot arreu i, de fet, s'espera que vingui l'ambaixador d'Espanya a Singapur... la cosa promet... i espero poder arrancar-li algunes paraules pels micròfons de Catalunya Música...

Ara sí, són les cinc de la tarda i porta sis hores amunt i avall... les cames ja no responen i la piscina de l'hotel és molt temptadora abans de preparar-me per a la recepció que TOYOTA ha preparat per l'Orquestra així que... a l'aigua!

TOYOTA ha planificat una gira de luxe per a tota l'orquestra. Els millors hotels, tota mena de serveis i comoditats... i això també s'ha vist a la recepció. Molt a la manera asiàtica tot ha tingut un ordre establert: primer el còctel i les presentacions pertinents, després els parlaments, a continuació un bufet lliure amb acompanyament musical en directe, i per acabar els agraïments. He tingut l'oportunitat de fer-li unes preguntes al responsable de la gira TOYOTA CLASSICS, el Sr. Takahashi. I el més enriquidor ha estat poder sopar entre els músics de l'Orquestra. Gràcies a en Màrius, un violoncelista i en Santi, el pianista, he rigut durant tot l'àpat i, a més a més, m'han explicat un munt d'històries relacionades amb l'Orquestra de Cadaqués i les seves gires anuals. Hi ha molt bon ambient amb tots els membres de l'Orquestra i això es nota. De ben segur que d'aventures no me'n faltaran per explicar!

Ara ja són quarts d'una de la nit i, malgrat haver agafat el ritme horari, necessito descansar... Demà al matí visitaré les platges del sud de Singapur i al migdia acompanyaré l'orquestra a fer l'assaig general. Espero que els surti tot genial; de fet, no dubto que ho faran perfecte... la música els encanta i amb això ho tenen tot assegurat.

Les primeres fotos

diumenge, 4 de novembre de 2007

Dies 1 i 2

Preparada per la "petita-gran" aventura. El primer capítol d'aquest diari comença a les 15.10, hora en què s'enlaira l'avió de la companyia KLM que em porta fins a la primera parada del llarg camí cap a Àsia: Amsterdam. Dues hores i 30 minuts passen volant... i mai més ben dit!

A l'aeroport de Schiphol, les botiguetes ja respiren aires nadalencs i, és clar, 3 hores d'espera sempre es fan més agradables entre formatges gouda embolicats amb llacets roses, esclops de fusta decorats de tots colors i souvenirs diversos que capitanegen un exèrcit de consumisme irrefrenable. Quan arriba el moment, toca dirigir-me cap a la porta F5, on embarcaré per viatjar durant 11 hores i 30 minuts fins al meu destí final: Singapur. Però abans toca una mica de "txa-txa-txa"... el control de seguretat no se'l salta ni el pilot! Fora rellotge, braçalets, arracades, sabates, mòbils, cinturó... i aquí apareix el primer obstacle... per què m'he posat els pantalons més amples que tinc i els únics que s'aguanten gràcies al cinturó??!! L'espectacle paga la pena... amb una mà aguantant la safata amb tots els objectes metàl·lics, amb l'altra procurant que els pirates no baixin més enllà de la cintura, a la boca els bitllets d'avió i el passaport i amb el peu arrossegant tots els embalums fins a l'arc detector... una imatge realment patètica! Però, per sort, l'alarma no pita!! Tot correcte, puc passar... ara la feinada és meva per col·locar-m'ho tot de nou...

Seient 11A, just a la finestra. Aquesta serà la butaca de tortura durant 11 hores i 30 minuts... problema: hauré d'anar al WC amb comptagotes i quan els meus veïns del costat no estiguin dormint... així que més val que abans d'engegar procuri fer una visita cordial al Sr. Roca... ja ho diuen que feina feta no té destorb!

Motors en marxa i el copilot parla, sembla que tindrem un vol la mar de calmadet... Per fer temps ens comencen a donar coses: cascos, cacauets salats, suc de taronja, tovalloletes de llimona calentes, dos minientrepans, coca-cola, més cacauets salats, més tovalloletes de llimona... i de cop, sembla que ja podem dormir... es fa el gran silenci i s'apaguen els llums. Als més afortunats no els costa gens, els altres ens limitem a agafar una sobrecàrrega de pel·lícules... "Hairspray", "Ratatouille", "Els Simpson"... en fi, totes de gran nivell... tant és així que, de cansament o d'avorriment, aconsegueixo tancar els ulls i quan els torno a obrir... MIRACLE! Ho he aconseguit! He dormit durant 6 hores!! Les hostesses s'encarreguen de donar-te el bon dia amb el seu fabulós carro del menjar. El menú matinal no és gaire diferent del de la nit, però, vaja, què més es pot demanar?? Només queda una hora per arribar. Quins nervis!! Com serà tot allò?? Abans d'aterrar ens fan omplir un formulari d'immigració i l'únic que no demanen és el grup sanguini...

Aeroport de Singapur Changi: control de seguretat. "D'on ve?", "Viatja sola?", "Per què?", "Ve de vacances o per feina?", "On estarà allotjada?", "Per quants dies?"... aquestes són només unes poques preguntes, m'abstinc de transcriure-les totes perquè ens hi estaríem fins demà... però finalment sembla que amb les meves explicacions i amb l'ajuda de la targeta de Catalunya Ràdio aconsegueixo endolcir el cor del policia i em deixa passar... JA HI SÓC!

Els taxistes són callats, servicials però molt callats... i els taxis molt antics... un Honda model de no vulguis saber quan... o almenys el que agafo des de l'aeroport fins a l'hotel Conrad. Tan sols aparcar davant de la porta principal, un noi m'obre la porta, em recull l'equipatge i m'acompanya fins a la recepció. Mentre comproven el "check in"... Parlo amb la recepcionista, li explico d'on vinc i que acompanyo l'Orquestra de Cadaqués... i entre comentari i comentari se m'acut dir que tinc la gola una mica seca... en tan sols 3 segons, patapam, un cambrer em porta un suc de préssec ben fresc!! Però què és això?? Em pregunto si me'l puc endur a casa de tornada...

Amb tot plegat són les 8 de la tarda i jo estic morta de son... el meu amic "jet-lag" es fa notar, poquet però prou per sopar alguna cosa lleugereta a l'estil sushi japonès i cap al llit. Demà toca conèixer la ciutat.